Els nous pobres
Ni brotes verdes, ni punyetes.
Ens venien el capitalisme com el millor sistema de la història. Per rebel·lia o per joventut, i per sort, mai m’ho vaig creure. Però molts sí que s'ho cregueren, i pujaren al carro de les oportunitats, sense llegir la lletra petita. Cap al 2005 tot era possible. Si no tenies doblers no passava res, perquè els bancs te’ls donaven. Per a què els vols? Un pis, un cotxe,... un avió? Es firmaven alegrement préstecs i hipoteques.
Però al 2008, el sistema basat en el totxo i en l’art d’estirar més el braç que la màniga va començar a trontollar. Des de llavors, talment com una filera des peces del dominó, tot ha anat caient. I tot fa pensar que les poques peces que aguanten també cauran. Qui ens governava va anar envant i enrere sense saber què feia, primer amb plans E i després amb apujades d’impostos. Qui ens governa ara, va entrar amb mentides i promeses. Il·lusos els que creien que les gavines ens traurien de la crisi, perquè l’únic que han fet és tirar més llenya al foc, o dit d’una altra manera, enviar més gent a l’atur.
Ens venien el capitalisme com el millor sistema de la història. Per rebel·lia o per joventut, i per sort, mai m’ho vaig creure. Però molts sí que s'ho cregueren, i pujaren al carro de les oportunitats, sense llegir la lletra petita. Cap al 2005 tot era possible. Si no tenies doblers no passava res, perquè els bancs te’ls donaven. Per a què els vols? Un pis, un cotxe,... un avió? Es firmaven alegrement préstecs i hipoteques.
Però al 2008, el sistema basat en el totxo i en l’art d’estirar més el braç que la màniga va començar a trontollar. Des de llavors, talment com una filera des peces del dominó, tot ha anat caient. I tot fa pensar que les poques peces que aguanten també cauran. Qui ens governava va anar envant i enrere sense saber què feia, primer amb plans E i després amb apujades d’impostos. Qui ens governa ara, va entrar amb mentides i promeses. Il·lusos els que creien que les gavines ens traurien de la crisi, perquè l’únic que han fet és tirar més llenya al foc, o dit d’una altra manera, enviar més gent a l’atur.
Avui he conegut aquesta pàgina dedicada als nous pobres. Allò d’”estudia i tendràs un bon futur", que ens deien els pares i padrins, ha passat a ser una broma de mal gust. I sinó que ho demanin als arquitectes i periodistes que conten la seva història, o a la infinitat de joves que fan currículums B on rebaixen la seva formació amb l’esperança de trobar un lloc de feina. Després de llegir els seus testimonis, he volgut fer la meva petita aportació.
Almenys fins ara, i tot i que les expectatives no són gaire esperançadores, he tengut la sort de tenir feina. Vaig acabar els meus estudis als 21 i des de llavors, ja fa quasi 7 anys, he pogut dedicar-me al que vaig estudiar. Treballar del que una persona ha estudiat ha passat de ser quelcom relativament normal, a ser una espècie de triomf. En un parell d’anys, el meu sou ha passat de ser mediocre a bastant acceptable. No perquè me l’hagin apujat, sinó pel context.
En aquests anys, la majoria de les meves amistats han anat perdent els llocs de feina i alternant treballs precaris. Això, en certa manera, em fa sentir afortunada per haver tengut estabilitat laboral tot aquest temps i per haver pogut estudiar una segona carrera que, si tot va bé, acabaré aviat.
Durant més dos anys he intentat trobar un lloc de treball que em permetés partir on hi havia la meva parella, però ha estat inútil. Per a alguns el meu currículum era massa complet, per a d’altres massa poc. Per a accedir a diversos llocs de feina havia de fer un curs d’aptitut, cosa que implicava deixar tot el que tenia per a què potser em tanquessin la porta als nassos. De totes aquestes feines, quasi bé cap tenia relació amb la meva professió.
He estat responsable, he ajudat a casa i he fet un raconet. Mai m’he endeutat ni he malbaratat els meus ingressos. De fet, la meva major inversió han estat els estudis. I després d’haver fet tot el que s’esperava de mi, veig que el meu futur professional està en la corda fluixa i que la meva vida personal no ha pogut prosperar per la impossibilitat de trobar feina a l’altra banda del bassiot. Potser no sóc pobra (almenys de moment), però estic decebuda.
Escrits
