Els nous pobres

Ni brotes verdes, ni punyetes.

Ens venien el capitalisme com el millor sistema de la història. Per rebel·lia o per joventut, i per sort, mai m’ho vaig creure. Però molts sí que s'ho cregueren, i pujaren al carro de les oportunitats, sense llegir la lletra petita. Cap al 2005 tot era possible. Si no tenies doblers no passava res, perquè els bancs te’ls donaven. Per a què els vols? Un pis, un cotxe,... un avió? Es firmaven alegrement préstecs i hipoteques.

Però al 2008, el sistema basat en el totxo i en l’art d’estirar més el braç que la màniga va començar a trontollar. Des de llavors, talment com una filera des peces del dominó, tot ha anat caient. I tot fa pensar que les poques peces que aguanten també cauran. Qui ens governava va anar envant i enrere sense saber què feia, primer amb plans E i després amb apujades d’impostos. Qui ens governa ara, va entrar amb mentides i promeses. Il·lusos els que creien que les gavines ens traurien de la crisi, perquè l’únic que han fet és tirar més llenya al foc, o dit d’una altra manera, enviar més gent a l’atur.

Avui he conegut aquesta pàgina dedicada als nous pobres. Allò d’”estudia i tendràs un bon futur", que ens deien els pares i padrins, ha passat a ser una broma de mal gust. I sinó que ho demanin als arquitectes i periodistes que conten la seva història, o a la infinitat de joves que fan currículums B on rebaixen la seva formació amb l’esperança de trobar un lloc de feina. Després de llegir els seus testimonis, he volgut fer la meva petita aportació.

Almenys fins ara, i tot i que les expectatives no són gaire esperançadores, he tengut la sort de tenir feina. Vaig acabar els meus estudis als 21 i des de llavors, ja fa quasi 7 anys, he pogut dedicar-me al que vaig estudiar. Treballar del que una persona ha estudiat ha passat de ser quelcom relativament normal, a ser una espècie de triomf. En un parell d’anys, el meu sou ha passat de ser mediocre a bastant acceptable. No perquè me l’hagin apujat, sinó pel context.

En aquests anys, la majoria de les meves amistats han anat perdent els llocs de feina i alternant treballs precaris. Això, en certa manera, em fa sentir afortunada per haver tengut estabilitat laboral tot aquest temps i per haver pogut estudiar una segona carrera que, si tot va bé, acabaré aviat.

Durant més dos anys he intentat trobar un lloc de treball que em permetés partir on hi havia la meva parella, però ha estat inútil. Per a alguns el meu currículum era massa complet, per a d’altres massa poc. Per a accedir a diversos llocs de feina havia de fer un curs d’aptitut, cosa que implicava deixar tot el que tenia per a què potser em tanquessin la porta als nassos. De totes aquestes feines, quasi bé cap tenia relació amb la meva professió.

He estat responsable, he ajudat a casa i he fet un raconet. Mai m’he endeutat ni he malbaratat els meus ingressos. De fet, la meva major inversió han estat els estudis. I després d’haver fet tot el que s’esperava de mi, veig que el meu futur professional està en la corda fluixa i que la meva vida personal no ha pogut prosperar per la impossibilitat de trobar feina a l’altra banda del bassiot. Potser no sóc pobra (almenys de moment), però estic decebuda.

Cap enrere

En aquest mes que m'he absentat de la blogosfera, hem fet una gran passa enrere en matèria lingüística. El dret a parlar en la llengua pròpia de les nostres illes - minimitzat per la Constitució i l'Estatut d'Autonomia, al no establir el deure de conèixer el català, a diferència del que passa amb el castellà- de cada vegada és més feble. Si els funcionaris no tenen el deure d'entendre'ns, el dret d'adreçar-nos en català al sector públic passa a ser simbòlic. Tenint en compte que els únics bilingües som els catalanoparlants, que normalment hem de canviar la llengua per a parlar amb comerciants i cambrers de Palma i zones costaneres, en Bauzá no fa res més que allunyar-nos de la igualtat que tant pregona.

En plenes festes de Nadal, el passat 27 de desembre, la Conselleria d’Administracions Públiques va presentar l’Avantprojecte de la Llei de la Funció Pública. El Govern de José Ramón Bauzá pretén buidar de contingut la normativa sobre llengua vigent a les Illes Balears i ho vol fer disfressant-ho de modificació de la Llei de la funció pública de la CAIB. Tal com diuen els Ciutadans per la Llengua, els canvis que volen fer són tan greus que en alguns aspectes suposarien un retrocés a temps predemocràtics. Des del 1986, hi ha hagut consens en matèria de política lingüística i ara l'engominat vol posar-hi fi, en contra del que va dir fa uns mesos i de part del seu propi partit.

A la manifestació del 30D la indignació era ben palpable, no només per les escridassades als polítics i organitzacions de tarannà espanyolista, sinó també pels crits que es propinaven dins la plaça d'Espanya els dos bàndols d'adolescents o post-adolescents que defensaven idees i banderes diferents. Per una part hi havia els que sempre han (hem) celebrat aquesta festa i per l'altra una quarantena de persones amb banderetes espanyoles i mallorquines tribarrades. Jo, sense saber massa bé com, m'hi vaig trobar ben enmig. Just a davant es va formar una tira de policies nacionals que separaven catalanistes d'espanyolistes camuflats de gonelles, com si fóssim guetos.

És evident en quin bàndol m'hauria d'enquadrar, però en aquella batalla dialèctica no em vaig sentir identificada ni amb uns ni amb els altres. Més que res, perquè uns es varen dedicar a cantar els Segadors i els altres a respondre amb Viva España. Em vaig sentir incòmoda envoltada d'aquells joves que defensaven Mallorca cantant l'himne de Catalunya, i és que molts dels que estaven a primera fila ni tan sols eren d'aquí. Fins i tot qui m'acompanyava, que és català, veia que aquell no era ni el moment ni el lloc pels Segadors. Al final, quan passàrem per davant dels espanyolitos, sonà la Balanguera. Ells ni s'immutaren i continuaren amb els seus càntics. Davant d'això, indignats i inconscients, els vàrem demanar que perquè no cantaven l'himne de Mallorca. Un poc més i no hem de partir corrents...


Tot i l'oposició ciutadana a la modificació de la política lingüística, que s'ha vist reflectida en un bon grapat d'al·legacions, el govern ja ha dit que res d'això els farà canviar de parer. Aquesta manera d'actuar ha provocat xiulades com la de sa Pobla per Sant Antoni i la de Palma per Sant Sebastià.


A més, l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana i el PEN Català organitzà una gala alternativa als premis de l’Ajuntament per mostrar el rebuig a la política del PP, gala que va ser tot un èxit de participació i que deixà els Premis Ciutat de Palma deserts d'escriptors rellevants. Fins i tot els premiats en llengua catalana que sí que hi assistiren, deixaren palès el seu descontentament en els seus discursos d'agraïment (i de protesta) i el novel·lista Josep Maria Quintana va dir que donaria els 20.000 € del premi a l'Obra Cultural de Menorca i a Acció Cultural de Menorca.

Tenen majoria absoluta, sí, però no poden governar d'esquenes al poble i la cultura d'aquesta terra. L'Obra Cultural Balear ja prepara mobilitzacions i aquesta vegada és ben necessari que ens moguem totes i tots.

Crisi dels 28

Què es pot esperar d’algú malaltissament nostàlgic que ja va tenir crisi dels 18, dels 20 i dels 25? A poques hores dels 28 es comença a albirar una espècie de nova crisi. Probablement seré d’aquestes senyores que es dediquen a estirar-se la pell i a treure’s anys quan se’ls demana l’edat. El més curiós de tot és que quan en tenia 16 i pareixia de 14, el que més desitjava era aparentar ser més gran.

Pot semblar que els 28 no haurien d’implicar cap canvi, que en tot cas la crisi hauria d’arribar als 30. No sé massa bé perquè, de més jove associava aquesta edat a la de plantejar-se tenir fills, a la de tenir casa pròpia i viure pel meu compte. I el cert és que en el meu entorn està ple de gent que es casa, s’ajunta i decideix cercar la seva primera criatura.

Supòs que als 28, a 10 anys de la majoria d’edat, esperava haver canviat una mica. Ser més madura, més segura i totes aquestes qualitats que se suposa que el temps t’atorga. I com no podria ser d’altra manera, en aquesta edat que s’han de tenir feina fixa i parella estable. I les tenc, però, a banda dels funcionaris, quina feina és fixa en els temps que corren? I quina relació és fàcil quan hi ha 300 km d’aigua salada enmig? A poc més d’un any d’acabar dret, ja em veig als 30 anys fent de becària.

L’edat ve acompanyada de les primeres arruguetes devora els ulls, encara que sembla que en això som afortunada (i toquem ferro). No tant amb els primers cabells blancs, que surten en poca quantitat però amb bastant mala llet i força. La gravetat, la força més temuda, passa de llarg perquè no té massa marge d’actuació en algú llarg i prim com jo.

Enrere queden uns 27 massa moguts pel meu gust, plens d’alts-i-baixos i de gavines.

Post 20N...

Avui, després del dia D, no tenc massa ganes de fer comentaris. El poble ha parlat, o millor dir: el pueblo ha hablado! I jo tenc la sensació que amb aquest poble no hi tenc res a veure. Hem quedat com a tercera força, però lluny de rompre el bipartidisme. Queda clar que el missatge que em representa no arriba a la gent i que els desencantats del PSOE a Balears han partit cap a EU o UPyD. Al cap i a la fi són partits estatals, amb més difusió, i la gent té la sensació que això és el que s’ha de votar en unes eleccions generals.
S'ha de fer una mica d’autocrítica sobre la situació de l’esquerra nacionalista i ecologista a les Illes. La coalició PSM-IV-ExM només té un pes relativament significatiu a Mallorca, i els resultats són molt dolents a Eivissa. He sentit a bastant gent dir que si suméssim els vots als d’EU i d’ERC, hauríem tret un escó. Malauradament, aquesta suma en abstracte no es produeix mai. Si sumam EU a la coalició, es perden vots del PSM i vots d’EU. Vots que, generalment, acaben partint cap al PSOE. Sumar ERC supòs que ideològicament hauria de ser més senzill, però les coalicions amb ells no han estat mai fàcils. Segur que hi ha d’haver una manera de tenir representant a Madrid, però si sapigués quina és no escriuria aquesta línies.

Ahir vespre, després d’un recompte amb absolutíssima del PP a la taula que em va tocar, tenia poques ganes de seguir els resultats. Vaig preparar-me una til·la i vaig sentir, de fons, a un tal
Javier Mato dient que tenim més sigles que electors. Trista i enrabiada, no vaig poder evitar sentir que aquest senyor, que encaixaria perfectament a Intereconomía, potser tenia part de raó. Potser ens sobren sigles i ens falta encunyar un nou projecte.

A nivell estatal, no fa falta dir res. Ha quedat tot ben blau, com el post. Queden dos reductes als dos extrems dels Pirineus. Serà qüestió d’emigrar cap allà.

Les xifres del nostre mal

Essent el segon post de l'horabaixa, i amb una bona feinada de la UOC pendent, no espereu que us ofereixi res massa elaborat. Però bé, en vista que aquest blog ha recuperat una mica el ritme i darrerament té una desena de visites diàries, aprofitaré per adjuntar-vos unes imatges que ha penjat en  Biel Barceló al seu blog. Malgrat les coloraines, són unes imatges ben tristes per tots els illencs.

En aquesta gràfica veureu que Balears té el dèficit fiscal per habitant més gran de tot l'estat. Molt més que el de Catalunya, i això que sempre hem sentit queixes dels polítics catalans en aquest sentit. Però clar, ells tenen veus independents (algunes independentistes i tot) al Congrés.


Hi haurà socialistes convençuts que diran (i ho sé perquè m'hi he trobat) que si pagam més és perquè som més rics. Potser ho vàrem ser alguna vegada, però ara mateix, som la setena comunitat en PIB/càpita. Crec, i no me cansaré de dir-ho, que la riquesa s'ha de redistribuir. Ara bé, no me direu que no és trist que se'n duguin els nostres diners, per després nosaltres quedar així: